ARA Opinió

A vol de terra

GUSTAVO DUCH       23/10/2016 17:47

–

Entre el març del 1956 i el setembre del 1957, sis avions Beechcraft RC-45 van sobrevolar tot el territori de l’estat espanyol, les Canàries i les possessions espanyoles al nord d’Àfrica. Anaven equipats amb càmeres fotogràfiques Fairch Fairchild T-11 de gran format i lents Metrogon de 6 polzades i uns negatius de 70 mm. Un equip de gran qualitat per a la fotografia aèria. Els avions, que sortien de Getafe, León o Barcelona, eren part de l’anomenat Proyecto Español, portat a terme pel servei cartogràfic de l’exèrcit dels EUA amb finalitats militars que, com ja havien fet a Itàlia, formava part de l’estratègia dels Estats Units contra el comunisme. Aquests 60.000 fotogrames presos a uns 5.000 metres d’altitud han estat poc coneguts fins al 2011, quan van ser digitalitzats, i són la base ortofotogràfica de moltes anàlisis. Com l’estudi que Annalisa Giocoli està fent, en el marc del postgrau en dinamització local agroecològica de la Universitat Autònoma de Barcelona, per valorar una mesura que des de fa anys ens estem plantejant. ¿Ciutats com Barcelona poden abastir-se amb agricultura de proximitat?

L’estudi de Giocoli, en fase de perfeccionament, el que fa és comparar en l’àmbit de l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) les dades dels mapes de cobertes del sòl del 1956 i del 2009, el més actual disponible, elaborats pel CREAF d’acord amb les dades ortofotogràfiques. I comença amb unes dades significatives: mentre que l’any 1956 unes 24.700 hectàrees de tota la superfície de l’AMB eren conreus, en l’actualitat la xifra ha caigut a unes 5.700 ha, cosa que encaixa perfectament amb l’increment de sòl urbà, que en aquest mig segle ha passat d’un 15% del total de la superfície a un 48%. Però, ja està? ¿La conclusió final és que el que era horta, oliveres o vinyes ara són polígons industrials, equipaments, infraestructures o habitatges?

No. Jugant amb les fotografies, Giocoli resta a les antigues 24.700 hectàrees dedicades a l’agricultura el que actualment està urbanitzat, i arriba a la conclusió que encara quedarien disponibles unes 11.300 hectàrees. I si d’aquestes, com hem vist abans, 5.700 estan més o menys en producció, la conclusió és molt potent. A l’AMB tenim un potencial de 5.600 hectàrees de terres per posar a produir aliments que ara són boscos o terres agràries abandonades.

¿I 5.600 hectàrees és molt o és poc? Certament, quan ens adonem que actualment a les persones que vivim a l’AMB ens corresponen uns minsos 20 m de superfície agrària, visibilitzem amb molta claredat que la nostra alimentació està totalment lligada a la distància i que doblar aquesta quantitat sempre serà benvingut. Però, com fa l’estudi d’Annalisa Giocoli, també podem fer una segona comparació que ens porta a concloure que afegint aquestes noves hectàrees de terres no només tindríem la importantíssima possibilitat d’assegurar nous llocs de treball directes i indirectes d’una economia relocalitzada, sinó que equivaldria a la possibilitat de garantir aproximadament la meitat de totes les necessitats de fruita i hortalisses de la meitat de la població metropolitana, d’acord amb les estimacions realitzades per Josep Montasell i Sònia Callau l’any 2015. O bé, una altra expressió seria dir que si recuperéssim i dediquéssim aquestes 5.600 noves hectàrees a produir fruita i verdura, podríem abastir la totalitat del que actualment es ven en els 38 mercats municipals de Barcelona més totes les necessitats de fruita i hortalisses dels centres educatius més tot el que gestionen les 84 cooperatives de consum responsable existents actualment a la ciutat. I encara quedarien aliments frescos produïts localment i que podrien abastir altres espais de venda directa al consumidor, llargament reivindicats pels moviments que defensem la sobirania alimentària, com ara l’ampliació del nombre de mercats de pagès (actualment només en tenim 13 en tota l’AMB) als carrers i places dels nostres barris.

És evident que aquestes xifres són genèriques i que cal afinar molt més, però són dades que haurien de funcionar tant per interpel·lar-nos com per posar-nos en acció. De fet, en aquests mesos s’hauria d’aprovar al Parlament de Catalunya la llei del sòl d’ús agrari, una eina que cal actualitzar però que, al meu entendre, ja parteix amb una important mancança. El desenvolupament d’aquest projecte està enfocat a ordenar i gestionar el sòl d’ús agrari de Catalunya, establir el seu règim jurídic i regular la intervenció pública en determinats supòsits. Però els mecanismes pensats per a la recuperació de finques agrícoles subexplotades són un procés molt complex que molt probablement conduirà a una no acció en la recuperació de terres abandonades. En canvi, el que caldria en aquests casos és una acció pública immediata que expropiés l’ús d’aquestes terres i el cedís a aquelles persones que vulguin dedicar-se a una feina tan necessària com poc valorada: cuidar-les per tenir cura de tots nosaltres.